Hi havia dues zones de joc al pati darrere de la llar d’infants “Peques Petits”, a més d’una zona especial dedicada a recordar els petits amics difunts. Un jardí petit i bonic amb petúnies i petits monticles decorats amb petxines de colors i perles de vidre.
La Julietta va portar el hàmster Looloo-Rose, embolicat en un drap de vellut vermell del cofre de ferralla. Plorava, igual que tots els altres nens del grup, excepte el Roger. La Mari-Carmen sabia que era bo que els nens expressessin la seva tristesa durant una estona, abans de començar a consolar-los.
Just quan la Julietta va passar el llindar del jardí, la Mari-Carmen va posar música al seu mòbil i aquesta va sonar pels altaveus muntats a les parets exteriors sobre el pati.
Música alegre que també era trista. Música trista que d’alguna manera expressava la sortida esperançadora del sol. Ella va dirigir el cant i tots els nens s’hi van unir, excepte el Roger.
Adéu a tu, Looloo
Adéu adéu, Looloo
Avui vas al cel
Adéu, farewell
Adéu amiga Looloo
La Julietta va baixar el paquet de vellut vermell al forat i els nens van començar a omplir-lo amb les seves pales de plàstic. Els plors havien parat i alguns dels nens fins i tot somreien per la bondat que feien tots i totes per la seva petita amiga Looloo l’ hàmster, ajudant-la a arribar a la seva nova llar. El sol s’estava fent visible i hi havia una mena de llum platejada especial a l’aire plujós de la tarda.
—Mireu tothom!, va dir la Mari-Carmen. Veu aquest raig de sol? Em sembla que és la Looloo, que se’n va al cel dels hàmsters.
Sí, els nens somreien ara. Estaven contents, tot consolats.
Excepte el Roger amb la seva cara fosca que deia:
Jo conec molt bé les teves mentides.
Va ser just quan la mare d’el Roger, la Kylie, se l’enduia a l’hora d’anar a casa que el nen es va girar cap a la Mari-Carmen i va murmurar
—No és mort.
Aquesta vegada, la seva mirada també era, d’alguna manera, una manera confusa i oscura, un somriure tort.
—No mort de veritat, va dir el Roger.
Què?, va cridar la Mari-Carmen, però la Kylie i en Roger ja s’havien traspassat la porta principal. Ella podria córrer darrere d’ells i demanar-li al nen que expliqués les seves paraules, però quina mena d’educadora d’educació infantil crida pel carrer als seus alumnes de tres anys exigint-los que s’expliquin?
A més, el nen ho havia dit prou clar. La Looloo, l’hàmster, no estava en absolut morta de veritat.
La Mari-Carmen havia guiat els nens en una farsa malaltissa d’un funeral d’animals de companyia, i havia fet que la encantadora Julietta, la dolça nena de la classe, enterrés la criatura viva. Alguna cosa dins de la educadora cridava, però continuava somrient, fixa com una nina amb un somruire esgarrifós, als altres nens mentre sortien amb als mares i pares.
Només quan l’últim va sortir, quan la porta es va tancar darrere seu, va cridar de debò.
La petita pala de plàstic groga — amunt i avall, amunt i avall. Esquitxos de terra escampats per tot arreu. Amunt i avall, amunt i avall, la pala groga de joc infantil — amunt i avall…
Al final la Mari-Carmen va veure el vellut vermell brut del drap a la terra i el va agafar. Una petita urpa es va estendre i li va agafar el dit, ratllar una mica. Aleshores la dona va sentir un xiuxiueig, una petita exhalació d’aire. Una només.
I llavors més.
uns xixuxiueigs, uns xiscles i gralls, van esclatar per tot arreu. La terra s’estava esmicolant.
Dels petits monticles adornats amb petxines i perles que envoltaven el jardí del record, s’estenien petites urpes, becs i ales grogues brutes de fang, orelles de conill blancs, totes les restes incrustades de floridures i motlles.
Tornaven tots els petits amics dels nens i les nenes. Tornaven per a jugar.
== cementiri de criatures // fi ==
Llegit. El títol és la millor decisió del relat: criatures obrint cap als dos costats alhora, els nens i les bestioles enterrades al jardí. Quan tanques el text i tornes al títol, ja no diu el mateix.
L’arquetip d’en Roger funciona. El nen que veu el que els adults no veuen mai falla. I la imatge final amb les orelles de conill i els becs sortint del fang té pes propi.
Diria que l’última frase tanca massa la porta. La imatge ja diu això sense necessitat de subratllar-ho.
L’oferta segueix dempeus per a quan vulgues una passada al català. Hi ha un parell de detalls xicotets que m’he trobat, però són cosa de pell, no d’os.
Gràcies per llegir i pels comentaris. És un entreteniment lleuger a manera de paròdia de Steven King, no massa seriós ja que estic pujant de "nivell" literari poc a poc.
Per tant el tó histéric i exagerat al final és una mica per a seguir el rollo paródic.
Merci per l'oferta de adjudar, m'agradaria saber quines son les sugerències de correcció - passa'm-les per DM si vols. O anotar-les aquí com vulguis. Sempre aprofito la possibilitat per a millorar...